Vagues espanyoles

En poques setmanes s'han succeït dues vagues que han afectat bona part de l'ensenyament del nostre país. Convé parlar-ne. El missatge polític central ha estat en defensa de l'escola i la universitat públiques, però ens hauríem de preguntar quina universitat o quina escola públiques, per no parlar dels altres sectors, hi pot haver en uns règims capitalistes com els dels nostres dies. Perquè si hom entén la cosa pública com allò que està sota control de tota la societat, aleshores cal explicar com és possible que en una societat on una part majoritària viu arraconada del control dels recursos existents (per dir-ho així), controli l'escola o la universitat.

Però de segur que els nostres universitaris, amb llurs estudis superiors, saben perfectament que el sector públic és el sector que per definició controla l'estat. I que la ciència ja fa més d'un segle que va demostrar i establir com a llei política, que aquest no pot ser un element neutre. De què parlen quan diuen voler defensar l'escola pública? D'un projecte d'escola pública entesa com a escola controlada per tota la societat i per a tota la societat? Bé, aquí cal fer notar al lector la preferència de les denúncies estudiantils per assenyalar el cert deteriorament de les possibilitats d'accés que hi té una part de la població, definida com a pobre, amb pocs recursos, o com a uns molts que no hi tindran accés contra uns pocs, etc. Un enfocament que recorda el neoliberal que defensa la definició de la cosa pública i de totes les categories polítiques i econòmiques de totes les societats des de l'òptica individualista del consumidor. Així, la universitat pública deixaria de ser-ho perquè ja no podria oferir-se a sectors tan amplis. Quins sectors són i com són no interessa. També deixaria de ser-ho, val a dir, per altres canvis substancials (ens fan notar encara), com passar de servir a l'estat capitalista a servir als mercats. Sense comentaris.

En tot cas, la posició palesament defensiva, que deixa la iniciativa als altres, ens rebla que definitivament l'ensenyament públic els és l'escola estatal. Una escola que per neutral com vendre pretenen, no pot ser ni catalana ni espanyola. És per això que si el SEPC convoca una vaga espanyola, o els sindicats de Castella la Manxa convoquen una vaga catalana, no ens hem d'alarmar, que aquí hi ha pura neutralitat. O si no ho podem solucionar apel·lant a un internacionalisme espontàniament casual. En definitiva, no es pot amagar que l'ensenyament anomenat públic és l'ensenyament estatal, colonial a Catalunya. Si les escoles i les universitats públiques de Catalunya fossin catalanes, segurament no ens trobaríem davant d'un manifest amb els castellanismes i els infantilismes lingúístics que hi podem llegir. Exemples com aquest sí que són part de l'ensenyament públic.

Defensant la immersió, defensem el català?

Concentració a Vilafranca del Penedès

Ara que una sentència judicial espanyola ha tornat a posar l'anomenada immersió lingüística al centre del debat polític, potser és moment de tornar a explicar aquest concepte, que amaga un projecte polític no gaire engrescador pels que parlem català.

Més enllà ja del fet, esclatantment evident, del fracàs de totes les polítiques dites de normalització lingüística, des del punt de vista d'un català normal, en les quals teòricament s'inscrivia i s'inscriu la immersió lingüística, el concepte mateix d'immersió per definir el simple procés per on tothom que ha après satisfactòriament a parlar una nova llengua ha de passar necessàriament, és fruit de l'intent de defugir i amagar un conflicte polític, un conflicte nacional.

En un article recentment publicat a Vilaweb, el president d'Omnium Cultural de Badalona, afirmava que ni a Badalona ni al país hi ha divisió per raons de llengua o raons nacionals. Igualment no gaires dies endarrera sentíem al dirigent de UDC, Duran i Lleida, afirmant que en aquest país la llengua mai ha estat motiu de conflicte. Podríem enllestir el bell paisatge, citant a Garcia Albiol, o altres dirigents, de Ciudadanos, del PSOE, del PP, etc. dient que aquests debats identitaris són artificials, o d'ERC fent afirmacions exactes a les de Duran i Lleida o, encara, la famosa frase de l'actual rei espanyol, dient que mai ningú ha imposat el castellà a Catalunya.

Així doncs, per referir-se a un fet tan simple com que a Catalunya (o més ben dit a la Comunitat Autònoma de Catalunya i a les Illes) els alumnes de parla no catalana rebin l'ensenyament majoritàriament (se suposa) en català, que és el que passa a Alemanya amb l'alemany, a Rússia amb el rus o a Turquia amb el turc, hom parla d'immersió lingüística. I és que ni a Alemanya ni a Russia ni a Turquia hi ha cap conflicte nacional, si més no intern: allò conegut com a colonialisme o imperialisme. En tot cas és a la Soràbia, a l'Azerbaidjan o al Kurdistan on es pateixen conflictes nacionals. Igualment a ningú se li acut de parlar d'immersió per referir-se al mètode franquista d'ensenyament del castellà als catalans, etc., que aleshores, el nostre sociòleg, sociolingüista o cientific expert especialista de torn en tergiversar la realitat ha d'anomenar d'una altra manera seguint la seva tònica del llenguatge tècnic, científic, supremament neutre i apolític: la submersió, en aquest cas. I així successivament cal anar aplicant a totes les fissures conceptuals de la ideologia popular, massa política per massa materialista, el mètode de la sociologia del doble fet de la qual parlava Gramsci, on es repeteix dues vegades un mateix fet, una vegada com a fet i una altra com a llei, fórmula, concepte, etc. I de l'imperialisme en diuen globalització, del colonialisme en diuen nacions unides, de l'espanyolització en diuen bilingüisme, de l'aculturació en diuen alfabetització, de la guerra en diuen missió de pau, i de la tan esperada i menys suposada recatalanització de Catalunya en diuen una immersió que en lloc de reduir el seu abast, s'amplia alegrement, que en comptes de complementar una escola catalana inexistent, autèntic nucli de catalanitat, es converteix en l'únic model existent i aspirable.

Mentrestant el que s'intenta amagar és el conflicte entre catalans d'una banda i castellans i francesos de l'altra banda, que patim a Catalunya i justament només a Catalunya. No fos que dient les coses pel seu nom, quedessin massa clares a qui el patiment diari d'una feina dura i el doblegament d'anys de submissió política, han entelat els ulls, també amb mentides com la que diu que haver de catalanitzar una majoria creixent del país, evidentment amb mètodes d'immersió lingüística (evidentment!), és positiu.

Defensar avui, en les condicions actuals, la utilitat de la immersió, recorda aquell tal Telífron de les Metamorfosis d'Apoleu, quan havent cobrat la vetlla d'un caríssim mort, i havent-ne rebut l'agraïment de la família els respon alegrement que espera poder-los ser útil novament amb tota confiança.